Una d’esdrúixoles

Una nit lànguida i molt insípida,

per vies cèntriques va caminant,

sota la típica finestra gòtica

a cop de cítara va recitant

“Niña purísima de faz angélica,

que entre las sábanas clapando estás,

ábreme sílfide tu alcoba càlida,

que ni los pájaros lo xerrarán”

La noia pèrfida no era romàntica,

i de la música se’n va cansar:

“Escolta Fígaro, deixa’t d’esdrúixoles,

agafa la cítara i fot al camp”